Ca n’Elrohir

En un parell de dies s’ha produït un gran revol a la blocosfera: Segons sembla algú va encetar el tema dient que, a Espanya, es necessiten programadors. Si fa 10 anys sortien 10 programadors a l’aixecar una pedra, avui en dia no se’n troben.

Curiosament m’ha fet gràcia veure com alguns proposen importar en massa programadors de sudamèrica, per suplir la carència de personal, però la problemàtica a Espanya és una altra, i la solució, a mig termini, no és aquesta. En concret em quedo en un mix de problemes del que han proposat blocs diferents:

• El programador, professió mal pagada: Segons podem llegir a “Yogur Griego“, la majoria de feina de programador especialista cotitza a menys de 21.000 € bruts anuals. Tenint en compte que és una professió que demanda moltíssima especialització i moltíssima responsabilitat, el sou és baix. Però a nivell que espanta: En els comentaris es pot llegir com a països com a Perú o Xile el sou d’un programador és similar en valor absolut ( o terriblement inferior en valor relatiu ).
• El programador, professió infravalorada: La majoria d’empreses encara volen un programador que sàpiga fer-los coses amb l’excel, una mica de Visual Basic, i sobretot, arreglar-los l’impresora. Fins i tot les empreses que busquen programadors de veritat, miren moltes vegades abans el sou que no pas l’experiència. Recordo ofertes on es demanava ser sénior, amb 5 anys d’experiència i sobretot dominar almenys 10 temes, la carrera i 2 titulacions MSCE ( Microsoft certified Engineer ) a canvi d’un sou de becari. Tot i que això s’adscriu amb el punt anterior, també afecta aquest. Si algú per un expert especialista ofereix un sou de becari, no és que té la professió infravalorada?
• El programador, bèstia de càrrega: A moltes empreses, tal com bé expliquen al bloc de Ricardo Galli, els caps dels departaments d’informàtica de grans empreses i ministeris, acostumen a no tenir idea d’informàtica ni a voler-ne tenir cap, acostumant escudar tot el pes de les decisicions i l’éxit o la fallida d’un projecte amb un programador que, normalment, cobra poc i rep les ordres poc clares, doncs qui els les dona no està qualificat per fer-ho.
• El programador, llegenda negra: La feina de programador informàtic s’ha guanyat amb el temps una fama, per la meva experiència, merescuda. Moltes hores extres mal pagades ( si es paguen ), molta responsabilitat, molta formació, cap incentiu. Tan gran és aquesta llegenda que, en comptes d’arreglar-la “formant” els empresaris sobre el valor de les noves tecnologies, experts han proposat llançar campanyes d’imatge.

En definitiva, en els últims anys a Espanya s’ha estat fent que una professió clau de la nova era digital a la que entrem sigui una feina mal vista, mal pagada i mal valorada. Ara, es queixen de que no hi ha programadors. Serà com els metges, infermeres, o la majoria d’investigadors espanyols: Els molt bons, emigren. Els bons, prefereixen dedicar-se a d’altres coses, i la resta, pringuen i no aconsegueixen mai destacar. I els que es col·loquen en una bona empresa, després no volen tornar a sortir ni a patades.

El bloc originari de la polèmica a “libertad digital” .
Altres blocs comentant l’article: “Ricardo Galli“, “error 500“, “Javier Pérez“, “Yogur Griego“.

Jo sempre havia sentit a dir “compte amb la lletra petita”, referit sobretot a les dels contractes. A la lletra petita normalment s’hi amaguen coses que no sòn agradables de llegir.

Com no, avui he llegit que hi ha una institució que ha publicat un contracte a internet, i les condicions estan en lletra petita, MOLT petita, i de color gris sobre blanc, el que ajuda a NO poder llegir res.

La web en qüestió és la de la SGAE, en el contracte que ha de signar el responsable de qualsevol pàgina web que incorpori música amb drets d’un autor afiliat a la SGAE i que hagi donat d’alta aquella cançó en aquesta institució.

Com que aquesta notícia està donant la volta al mòn, si feu clic sobre l’imatge veureu una captura de pantalla que he fet.

Ahir per fi em vaig instalar l’avast, antivirus que gratuït que té versió en català ( que sigui bo no és tant important ). Havia passat els últims mesos sense antivirus per que un cop el Windows Vista que venia amb el portàtil va aconseguir fer petar la demo del Norton Internet Security que duia instsal·lada, no havia trobat cap antivirus que fos compatible amb Vista sense posar-hi no-se-quants-pegats.

Vaig escanejar i escanejar i em va trobar més d’un virus. Em vaig quedar a quadres, doncs dintre del que cap prenc totes les mesures de seguretat que hom pot esperar si no es té antivirus. Em va trobar dos que no sé si considerar virus: Dos programes d’instal·lació amb la capacitat de canviar la pàgina d’inici de l’Internet Explorer, comportament que ja sabia i que no és problema, doncs MAI faig servir l’Internet Explorer.

L’altre era un virus que, segons l’informació que he trobat, només es dedica a replicar-se de pendrive en pendrive. I quins pendrive han passat pel meu ordinador? Bàsicament, fora de control, només 2: el de César i Lucía. Qui dels dos tindrà un virus? (apostes)

Alguns, tot i tenir l’OpenOffice instal·lat, contiuem treballant amb el nostre office 2000 de tota la vida. O fins i tot el 2003. Sobretot pels que no ens agrada el nou “look’n'feel” del Office 2007. Si ens hem quedat en l’Office 2000 o 2003, podem estar mitjanament tranquils: Podrem continuar obrint els documents generats en versions més modernes ( com l’Office 2007 ) i fins i tot obrir i generar documents per l’OpenOffice ( 2.0 o superior ).

• Per obrir i guardar documents en format Office 2007,hem de descarregar un plugin desde la Web de microsoft.

• Per obrir i guardar documents en format OpenOffice 2.0 ( o superior ) hem de descarregar un plugin desde la Web de sun.

… ríase la gente … com diu la dita castellana. O això és el que deu pensar la SGAE. Llegeixo una notícia sobre l’ultra-canon de la SGAE. No contents amb cobrar per cada CD o DVD que es vengui, tingui l’ús que tingui, volen cobrar per cada dispositiu que pugui emmagatzemar música.

El problema és que la música en informàtica és un fitxer com qualsevol altre tipus de document, amb el que volen cobrar sobre qualsevol cosa que pugui guardar informació informàtica, desde els reproductors MP3 fins als discs durs dels ordinadors o els descodificadors de TDT amb capacitat de grabació.

Potser fins a cert punt la cosa seria tant raonable com el cànon de CD i DVD si se cenyís a dispositius destinats a la reproducció de música, però el problema és a més la quantitat que volen cobrar per cada dispositiu.

Si avuí la major part del cost d’un CD o un DVD grabable es destinat al cànon, la cosa canviarà poc amb els aparells: Un aparell de TDT amb capacitat de grabació s’encariria fins a un 80%, un reproductor MP4 s’encariria un 68% i un MP3 un 70. Un pendrive d’1Gb s’encariria un 10% i un ordinador portàtil un 25%.

Amb aquesta mesura l’AETIC ( Associació d’Empeses d’Electrònica, Tecnologíes de l’informació i Telecomunicacions d’ Espanya ) adverteix que cada any podriem estar pagant 2.000.000.000 d’€ ( dos-mil-milions ) a la SGAE en concepte de canon, quan es calcula que els danys per pirateria ascendeixen a uns 11.000.000 d’€ ( onze milions ). És a dir, la SGAE rebria cada any 182 vegades el que se suposa que “destrueix” la pirateria.

Diuen que el canon és compensatori. Doncs si, és una bona compesació!

I que fan els polítics? Què farà en Clos? … Potser en teniu algun dubte? innocents!

Llegit a 20 minutos.