Ca n’Elrohir

Sí! ahir vaig anar a veure l’espectacle mamma mia, que feien al teatre de la música. Us en faig una breu opinió:

El millor: L’escenografia era realment molt bona, es veuen moltes hores de treball en les coreografies i molts diners invertits en l’espectacle. I els músics, allà amagats, tocaven la música d’Abba amb una grandiositat inimaginable.

El pitjor: Tota la resta.

L’explicació és senzilla. Per començar vam anar a les entrades barates, que no ho són tant! amb el que ens trobaven situats a la graderia, una graderia estreta, vertical i de seients massa incòmodes per aguantar un espectacle de 2h. Per estar una mica còmode ens hauriem d’haver gastat els 70€ que costa cada entrada per estar abaix. I amb tots aquests diners no et regalen ni el programa de l’espectacle (1€).

Comença l’espectacle. M’imagino que ha estat absolutament adaptat per guionistes catalans, si no, poc pas que puc entendre l’èxit internacional. Algunes coreografies resultaven espectaculars, però d’altres eren més pròpies d’un videoclip de reagetton dels 40 llatins (nois i noies joves l’únic objectiu dels quals és moure el cos amb connotacions sexuals). Balls, diàlegs i escenes que no eren provocatives, si no directament grolleres, fan que discuteixi la decisió de considerar aquest espectacle apte per tots els públics.

Potser si la trama hagués estat una mica millor … però és comparable a qualsevol culebró sudamericà de baixa, molt baixa qualitat. Històries entortolligades entre elles a base de sexe i superficialitats, s’encadenen fins a un final bastant estúpid. Un argument que no aconsegueix transmetre cap missatge positiu cap al públic: Ni alegria, ni romanticisme, ni esperança … un guió carregat de superficialitats i conats de sexe.

Potser fins i tot això s’hagues pogut salvar si la cadència de les cançons d’Abba hagués estat més ben repartida. Comença l’espectacle molt fluix, però poc a poc va millorant, fins just abans d’acabar el primer acte, on arriba al màxim … de tota l’obra. Acabes el primer acte pensant .. bé, ha començat fluix, però el segon acte promet. Però no. El segon acte comença talment com si els guionistes s’haguessin fumat un peta i continua amb el col·locón, 1 hora de les cançons més lentes d’Abba una darrera l’altra. En aquest moment, entre el públic que tenia al voltant, gestos significatius: Badalls, canvis de postura a la cadira cada 2 minuts, nens (si, era en teoria per tots els públics) demanant per quan acabarà, baralles dialèctiques entre els espectadors que, aburrits, busquen alguna distracció.

Curiosament una de les cançons més animades del segon acte duia un missatge força trist i desolador ( l’amor no és per sempre, ja ho entendràs, el divorci és una bona alternativa, no et casis ), cançó que no va aconseguir més que despertar un rumor que volia ser un aplaudiment. Ah! d’això … que la música és d’Abba, les cançons són adaptacions … canviant tota la lletra per donar-li algun sentit.

Finalment, acaba l’obra, i just arriba al final alguns ja s’aixequen de la cadira i s’en van. Per evitar embussos? Els actors encara eren a l’escenari. Va començar de cop un espectacle on, per fi, sonaven 3 cançons d’Abba originals, amb una bona coreografia, i vestits realment de l’època abba (el vestuari també és força trist, excepte en moments puntuals de gran lucidesa). Aquest, l’únic moment en que el públic s’aixeca i comença a aplaudir … i ballar. Sobretot grups de dones grans, emocionades al sentir aquestes cançons.

Bé, la conclusió, per la meva part, ja la teniu. L’espectacle no s’acosta al “gran èxit mundial” que prometen. Però potser, sabent això, us agrada més si l’aneu a veure.