Ca n’Elrohir

a) Motivació

En webs que tenen moltes visites és imprescindible fer una bona optimització. La veritat és que sempre és necessari fer-ho, però no sempre es fa evident fins que no et trobes en la situació.

Si el PHP triga a generar una pàgina 0,4 segons, implica que trigarà 4 segons a resoldre 10 peticions, el que vol dir que les que les noves peticions que vagin entrant es quedaran “a la cua” fins un màxim d’aquest temps (segur que serà menys). Si ens trobem amb 100 peticions, la cua s’allarga fins a 40 segons. I si, com era el meu cas, podem tenir fins a 500 peticions, la cua s’allarga fins a 200 segons, com a màxim (la realitat eren fins a 60). Tenint en compte que un usuari no espera més de 15 segons a carregar una pàgina, el problema és evident.

b) Què optimitzar:

El primer és optimitzar el servidor, si això és possible. Res del que fem a d’altres nivells podrà igualar posar un processador més ràpid o posar més RAM.

El segon a optimitzar ( ara que ja sé què tocar ) és que -no és bo que totes les pàgines siguin dinàmiques-. Una pàgina estàtica és servida mil vegades més ràpid que una de dinàmica. Per això, podem fer ús extensiu de la memòria cau. En el meu cas he fet servir l’extensió PEAR::Cache_Lite , molt ràpida, i que dóna una caducitat a les webs d’1 minut. Cada minut s’obté una pàgina que triga 0,4 segons a ser processada. Però la resta de peticions processa la pàgina en 0,03 segons de mitja. Si veig que tot i així no és suficient, es pot ampliar a 2, 5, 10, 60 minuts o el que faci falta.

El tercer a optimitzar és el codi.

Primer començem pel MySQL: Consultes -senzilles-, evitant que es repeteixin i guardant les dades que s’hagin de tornar a usar en la mateixa execució en una variable del php ( $cache = new Array() ). Evitar els COUNT ( en SQL Server és lentissim, en MySQL … no tant ). Evitar els INNER JOIN ( comprovat en MySQL 5.0: les subconsultes són més ràpides que un INNER JOIN ), retornar els resultats “el més concrets possibles”. Definir correctament les claus primàries i els “INDEX”. Indexeu tot allò que consulteu en un WHERE de forma habitual.

Després continuem pel propi PHP. Si! Aquest és l’últim concepte a optimitzar. La majoria de servidors incorporen “compiladors” que deixen el codi PHP semicompilat a la memòria cau (si no, poseu-l’hi), el que fa que les optimitzacions del PHP, si el codi és una mica decent, siguin les menys importants. Reduïr el nombre d’includes, passar tots els arrays i objectes per referència, o un seguit de 60 optimitzacions com les que podeu llegir a Syntax Error.

[Update] I l’última cosa a optimitzar: El codi HTML!!! Un codi més petit triga MENYS a arribar a l’usuari. I un codi en que les mides siguin “fixes” ( la mida en píxels en comptes de % o de no indicar res ) donarà la sensació que es carrega més ràpid ( pot dibuixar la pàgina encara que li faltin alguns elements, com ara la publicitat externa ).

Us ha servit d’alguna cosa aquest consell? Esteu d’acord amb el que dic? No? … comenteu!!!!

Part 2: Les fórumles

 La gràcia de l’excel no està precisament en posar textos, si no en treballar amb números. I aplicar-hi fórmules. Com vem dir en el capítol anterior, una fórmula és tot allò que s’escriu en una cel·la i comença amb un símbol “=”.

Així, si en un full escrivim en A1 “=10+10“, el programa ho avaluarà i en aquella cel·la ens mostrarà el resultat de l’operació (20). Però podem editar la fórmula en qualsevol moment en la barra superior ( o prement F2 ) .

Si en el full escrivim en A2 “=10+25*10″ possiblement no ens donarà el resultat que esperem … en operacions amb més de dos operands cal posar sempre parèntesi. Si no, normalment els programes acostumen a fer primer la multiplicació i després la suma. Així, si escrivim “=10+25*10″ el programa farà “=10+(25*10)” i ens donarà “260″ com a resultat. Però potser nosaltres volíem fer “=(10+25)*10″, amb un resultat de “350″. Per aquest motiu cal posar sempre els parèntesi, per evitar confusions. Escrivim en A2 “=(10+25)*10″ i, com en el cas anterior, ens mostrarà el resultat.

Això ens simplifica feina a la calculadora, però tampoc no té massa sentit, oi? La gràcia dels fulls de càlcul és la possibilitat d’operar amb les cel·les. Així, per exemple, podem dir que la cel·la A3 val “=A1+A2″. Això farà que A3 valgui sempre la suma d’aquestes dues caselles ( 370 ). Si canviem el valor de qualsevol de les dues cel·les (A1 o A2), també canviarà el valor d’A3.

L’Excel ( o l’OpenOffice Calc ) són dos programes de fulls de càlcul. És a dir, programes “per treballar amb números”. Amb l’excel podem fer des de complicats models matemàtics, fins a una factura. Aquest curs pretén arribar a aquest nivell més “bàsic”: Fer una mica de facturació amb l’excel/OpenOffice Calc.

Part 1: La cel·la.

Els programes de fulls de càlcul treballen amb “llibres”, i cada llibre té diferents “fulles”. Quan creem un llibre nou, el primer que veiem és un munt de cel·les i tres o quatre fulls ( a la part inferior, en forma de pestanyes ).

Aquí us he posat una petita miniatura amb la captura de com es veu un “llibre” nou amb una fulla completament buida.

El primer que crida l’atenció són les cel·les. Sí, cap full de càlcul està preparat per fer documents més o menys bonic, treballem sempre amb taules immenses. Cada cel·la té un nom: Serà com si juguéssim a la popular “guerra de vaixells” o al “hundir la flota”. A1 és la cel·la de la fila 1 i la columna A. C5 és la cel·la de la fila 5, columna C.

En cada cel·la hi podem escriure frases, números o fòrumles

• Per escriure una frase (text), podem escriure lliurement qualsevol cosa.
• Per escriure un número, hem d’escriure sempre un conjunt de números, sense cap lletra. I generalment hi ha problemes en posar decimals amb comes i punts.
• Per escriure una fórmula, cal que el primer caràcter sigui el símbol “=”.

Tot i que l’Excel tracta cada tipus de dades d’una forma diferent, podem fer que consideri que el contingut de la cel·la és sempre un text si -i només si- la començem amb un apòstrof. Així ‘123 serà tractat com una cadena de text, en comptes d’un número.