Ara fa 250 anys que la revolució del dos de maig de 1868, àmpliament celebrada a Madrid amb una exposició, “un país, una nación”. M’ha xocat per que precisament la història que havia sentit era contraria a aquesta idea, així que se m’ha ocorregut que potser els llibres d’història m’havien tornat a mentir ( com quan parlen exclusivament de la Corona Catalano-Aragonesa en comptes de La corona d’Aragó, únic nom amb el que va ser conegut aquest regne ).
Així que em poso a investigar
Previ: Després de la guerra de successió (1701-1715) neix Espanya, un nou regne, amb una nova ordenació, i que aglutina el que fins aleshores havien estat dues entitats independents: El regne de Castella i la corona d’Aragó. El regne de Navarra continua amb la seva quasi-independècia, el que avui es coneix com a Règim Foral. S’estructura amb una monarquia absoluta, i tota institució que pogués contradir la voluntat reial és abolida o reduïda al no-res.
Degut a l’ascenció al tron de la monarquia borbónica, els llaços d’amistat entre Espanya i França són continus. Moltes vegades la flota Francesa defèn les colònies espanyoles, així com a Espanya mateix ( batalla de Trafalgar ).
L’inici: Napoleó està lluitant contra mitja Europa. Espanya es manté neutral. Portugal s’alia amb Anglaterra. Napoleó demana permís al Rei Carles IV per a que les seves tropes creuin Espanya i arribin fins a Portugual. I degut a l’amistat de la que parlàvem abans, l’obté. Quan les tropes franceses arriben a Madrid se situen estratègicament, i obliguen a Carles IV i el seu fill Ferran a abdicar en favor de Josep Bonaparte, germà de Napoleó. Els Reis se’n van cap a França i deixen ben clar a tots que a partir d’aquell moment han de fer cas a la nova monarquia. Als Madrilenys no els agrada aquesta situació, i quan suposen que els francesos s’enduen uns quants infants més cap a frança, esclata una rebel·lió popular, ja prevista per Josep Bonaparte, que és esclafada quan diferents exèrcits professionals francesos entren per les diferents portes de la ciutat. La repressió contra els madrilenys va ser brutal.
La rebel·lió: La situació per Josep Bonaparte es torna complicada amb aquesta rebel·lió, que més que calmar la gent, provoca que la Junta d’Astúries es declari “soberana” i independent de la resta. Josep envia l’exèrcit espanyol des del País Basc i desde Castella-Lleó, però sembla ser que els exercits que envia no estan molt motivats per la causa i són derrotats. Aquestes derrotes animen a que diferents Juntes també es declarin soberanes i en rebel·lió: Galícia, Lleó, València, Catalunya, etc … Aquestes juntes controlen l’exèrcit, les lleis i fins i tot emeten moneda ( neix la pesseta a Barcelona ). En un primer moment cada junta lluita com un estat independent, Catalunya derrota als exèrcits de Josep Bonaparte al Bruc ( 2 vegades ) i a Girona. Saragossa no pot derrotar-los, però passa a ser de facto enemiga de Josep Bonaparte. La derrota més sonada és la de Bailén, a Andalusia. Una Junta central s’estableix per intentar coordinar totes aquestes juntes gairebé independents, però no ho acaba d’aconseguir.
La derrota: Josep Bonaparte es troba completament acorralat per les diferents derrotes dels seus exèrcits i reclama ajuda al seu germà, Napoleó. Napoleó entra pels pirineus i va aniquilant una per una totes les juntes. Decideix que Catalunya s’incorpori a l’imperi francès, i per despertar la simaptia dels catalans, declara cooficial el Català ( ja aleshores prohibit unes 25 vegades ) amb el francès ( no hi havia massa gent encara que entengués el Castellà ). Arriba fins a Madrid i des d’allà coordina accions contra totes les Juntes. La Junta central es refugia a Càdis. La Junta Asturiana i la Valenciana són les úniques que resisteixen, tot i que la junta valenciana es rendeix el 1812.
La guerrilla: Les diferents juntes, tot i que derrotades sobre el paper, continuen operant. Comença el concepte de Guerra de guerrilles, cadascuna en el seu territori. A Cadis, la Junta Central aprova la primera Constitució, que intenta acontentar a tots. Es crea un parlament que pot dictar lleis com el rei, eleccions (però sense sufragi universal), manteniment de la monarquia i la “relegalització” del català i el gallec (que no oficialitat). Aquesta constitució no es pot aplicar, doncs la Junta d’Andalusia també es rendeix després de mesos de setge de la ciutat de Cadis, i la Junta Central es queda descol·locada.
La victòria:Napoleó és derrotat a rúsia i ha de retirar bona part dels efectius destacats a la península, sense haver derrotat Portugal i les diferents juntes, que continuen lluitant com a guerrilles. Això és aprofitat pels anglesos i els portuguesos per llençar diferents atacs i reorganitzar d’alguna forma un exèrcit a Espanya. Josep Bonaparte és derrotat i obligat a retrocedir, fins que és derrotat finalment a Tolosa de Llenguadoc. En aquest moment és quan torna Ferrant VII com a Rei d’Espanya.
Les conseqüències: Abans de la tornada de Ferran VII l’exèrcit espanyol ja havia deixat clar què pretenia: Sant Sebastian va ser envaïda i la gent passada pel ganivet per haver treballat amb els francesos de forma independent de Madrid molt abans (1795) que esclatés el conflicte. El delicte era, precisament, l’indepentdentment de Madrid.
Amb la tornada de Ferran VII la cosa no millora: La constitució és abolida, les juntes són abolides, i els que havien col·laborat amb les juntes, perseguits i fins i tot ajusticiats. Torna la monarquia absoluta i les prohibicions.
La conclusió: Crec que es pot veure força clarament que Espanya no va lluitar com un país i molt menys com una nació. Això si, és la primera vegada ( i l’única) que els diferents pobles d’Espanya han lluitat per aconseguir un objectiu que en el fons era comú. Bé, si no tenim en compte la Batalla de Navas de Tolosa (quan Espanya encara no existia). Com se sol dir en castellà, ni tanto ni tan calvo. No cregueu mai cap esdeveniment que hagi passat per les mans d’un polític.
Compartir
no existeix.
