Arxiu delr Març, 2008

Protecció de dades

Avui m’he trobat amb un cas que he dit “perfecte! això si que és protegir les dades”.

Ara sembla que Ya.com ha venut el portal finanzas.com, un portal sobre la borsa i les finances, al grup Vocento, i resulta que hi tenia registrat un compte d’usuari.

I m’han enviat un correu per dir-me que les meves dades personals passaran a incorporar-se als nous propietaris. Evidentment tinc el dret a negar-m’hi …. a que no passin les meves dades … com? No! No donant-me de baixa del portal amb un sol botó com estableix la LSSI … si no literalment

en el plazo de TREINTA (30) días desde la fecha de recepción de esta comunicación. En este supuesto, que supondrá que vd. deja de ser usuario del portal de referencia, deberá enviar una carta certificada con acuse de recibo, incluyendo fotocopia de su documento nacional de identidad

Com sempre, aquest “si per omissió” … ben buscat … si algú no vol … que es mogui … és clar!!!!

Amb tots els respectes, però això és il·legal.

Divendres, Març 28th, 2008

Obligats a instal·lar safari

Safari MacSafari és un Navegador web fet per Apple, i que ve de sèrie en els ordinadors Mac, que ella mateixa fabrica i que vol fer competir amb l’Internet Explorer o el Firefox.
Sempre he defès que Apple, si poguès, seria igual o més dolenta que Microsoft, en quan a monopoli es refereix, i en tenim un bon exemple.

Si et vols instal·lar el QuickTime, per a poder reproduïr fitxers “.mov”, t’obliga pràcticament a instal·lar l’iTunes, programa de gestió integral de música i porta cap a la seva botiga virtual. Instal·lar l’iTunes pot ser un suicidi per pràcticament qualsevol ordinador i té una llarga llista de contraindicacions: Alentiment de l’ordinador, accessos continuus a internet, reorganització de la música, passar de les preferències dels usuaris si volen fer servir d’altres programes …

Ara, a més, com a novetat, l’actualitzador de productes Apple t’indica que hi ha un nou producte a instal·lar, el Safari, aquest navegador d’Apple.  Aquesta actualització apareix marcada per defecte (si, instal·lar), i encara que la desmarquis, torna a aparèixer sempre marcada: És a dir, espera el dia que et despistis per instal·lar-la, doncs l’actualitzador t’ho va recordant cada pocs dies fins que ho fas.

Bé, i què té de perillós instal·lar-se un programa de la prestigiosa Apple?

1 - Una persona no hauria d’instal·lar programes que no saben per a què serveixen.
2 - Un programa nou és una font de problemes nova: Sempre acaba duent a algun tipus de conflicte.
3 - Un programa nou és una font de vulnerabilitats nova: Sempre hi pot haver algun virus o malware que s’intenti aprofitar d’una debilitat d’aquest programa que tenim instal·lat i ni ho sabem.
4 - Et manipularan: D’aquí no molt veurem a Apple dient que “n milions de persones tenen instal·lat safari”. Tu, sense potser saber-ho, formaràs part d’aquest complot.

Per sort, la majoria de mortals no sabran mai què s’han instal·lat, ni per què serveix. I continuaran sent feliços i es quedaran amb tot alló que se’ls ofereix.

Dimecres, Març 26th, 2008

Una història impossible

Moltes vegades m’he topat amb amics i companys que havien de combatre contra les companyies telefòniques … i avui m’ha tocat a mi.

Situació: Hem de canviar un aparell de TV. Desconnectem tots els aparells, els tornem a connectar, i el router inalàmbric d’imagenio no funciona. El descodificador si, el router no fa cap senyal de vida (fins abans de canviar la tele, funcionava perfectament).

Pas 1: Truco al 1004. Explicar la situació, em remeten a un altre telèfon: Suport tècnic d’ADSL.
Pas 2: Truco al suport tècnic d’ADSL, que em diu que el router està en garantia, però que al ser el router “de regal”, ells no se’n fan càrrec, que cal que truqui directament a Zyxel. Que si tingués contractat el servei de manteniment integral de dades, s’ho podria mirar.
Pas 3: Anem a una botiga telefònica (a Sants) per a que ens l’arreglin. Ens i diuen que no poden fer res, i que truquem al telèfon de suport tècnic d’ADSL.
Incongruència 1
: Si no recordo malament, les companyies obliguen a fer-se càrrec dels aparells que venen durant 2 anys.
Pas 4: Truco a la casa, Zyxel. Eren gairebé les 18:10 … 10 minuts d’espera i em pengen el telèfon. Torno ha trucar, havien tallat línies. Comença setmana santa.
Pas 5: Dijous Sant, Un contestador t’agafa el telèfon, et fa esperar 1 minut, i et diu que tots els operadors estan ocupats.
Pas 6: Espera fins el següent dia laborable, dimarts.
Pas 7: Dimarts, trucar a Zyxel. Explicar la història. Resposta 1: “Si el router no encèn cap llum, potser és que l’adaptador no funciona. Ves a alguna botiga d’informàtica i que et confirmin que l’adaptador funciona. L’adaptador no entra a la garantia, i no ens en fem càrrec”.
Pas 8: Flipo. Tinc la sensació que amb la resposta m’han pres el pèl, i tinc la mala impressió que digui el que digui serà usat per tornar-me’l a prendre.
Pas 9: Hora i escatx desprès torno a trucar. Em tornen a donar la mateixa resposta. Els comento que en un parell de botigues d’informàtica no m’ho han pogut mirar. Em fan esperar uns segons.

- Doncs pel que em dius el router sembla que s’hagi cremat
- Si, això pot ser
- Si el router s’ha cremat, no entra en garantia
- No? No entra en garantia?
- No, no entra en garantia
- Doncs llavors què cubreix la garantia?
- Si alguna de les mil pecetes electròniques que duu dins es trenquen
- Però … bé, i què passaria si me la jugo i us l’envio?
- Un tècnic el provaria, i si veu que és del transformador o que està cremat, te’l tornarà, per que no entra a la garantia, i t’hauries de fer càrrec dels costos de transport: 20€. ( nota: i sense arreglar el router )
- ….
- Però pots mirar tu si està cremat, només l’has d’obrir per la part inferior, treure els cargols, i buscar una part negra
- …
- És molt fàcil!
- … en definitiva, m’estas dient que em busqui la vida … no? … i si en vull comprar un de nou? Telefònica no em deixa l’opció
- Sí, Telefònica te l’hauria de vendre, també a El Corte Inglés i a Correfour, només el podràs comprar en aquest lloc.
- Bé, Gràcies, doncs ja em buscaré la vida
-  Bé, moltes gràcies.

Pas 10: Flipo. Però com a mínim sembla que s’obre un raig de llum.
Pas 11: A la tarda vaig a la botiga de Telefònica de Plaça Catalunya, la botiga central. Resposta desprès d’esperar 1h: No ens fem càrrec d’això, no podem transmetre queixes a telefònica, no som telefònica, som una distribuïdora i no ens fem càrrec d’això. Has de trucar el 1004 ( nota: mirar pas 1), i demanar per comprar-ne un.
Pas 12: Demanem un full de reclamacions. La persona que teniem abans de nosaltres també n’havia demanat una, i la persona de després, també una altra.
Pas 13: Anem al Corte Inglés. Una amable senyoreta ens comenta que ells no poden fer això, que només es fa a través del 1004, i que realment Telefònica no es fa càrrec de res.
Pas 14: Tornem a casa. Truquem al 1004.
Pas 15: Ens tornen a remetre al telèfon d’incidències d’ADSL. Explicar la història al primer operador (1). Ens remet al 1004.
Pas 16: “Però si venim del 1004!!!!!!!!”
Pas 17: Em passa amb una persona del departament comercial. Tornar a explicar la història (2). Ens passa amb una altra persona. Tornar a explicar la història (3). Ens passa amb una altra persona. Tornar a explicar la història (4). Ens passa amb una altra persona. Tornar a explicar la història (5) … i per fi ens dóna la opció de comprar un altre router i enviar-nos un tècnic a que el configuri. Ens confirma que el router no es pot comprar en lloc (és especial de Telefònica), i es lamenta que l’empresa no es vulgui fer càrrec.

Com acabarà?

Dimarts, Març 25th, 2008

Usuaris Registrats

Benvolguts, el mes passat (Febrer) vàrem superar la fita de 15.000 usuaris registrats a les nostres webs. I avui, amb més de 16.600 usuaris registrats, hem superat els 10.000 usuaris en un únic idioma (castellà). La proporció queda de la següent forma:

Castellà: 60% dels usuaris registrats
Català: 29% dels usuaris registrats
Portuguès: 8,23 % dels usuaris registrats
Anglès: 2,21 % dels usuaris registrats
Occità: 0,27% dels usuaris registrats
Gallec: 0,16% dels usuaris registrats
Francès: 0,03% dels usuaris registrats
Italià: No es permet registre

En fi, les webs més joves són precisament la gallega i la francesa, tot i que en gallec estem creixent més ràpid que en francès. En fi, només compartir aquesta alegria amb tots vosaltres … els 16.600!! (i comptant!)

Dimarts, Març 25th, 2008

Sant Marino

Sant MarinoLa petita República de Sant Marino és per la majoria de nosaltres “aquella petita desconeguda”. Sant Marino es troba completament encerclada dins d’Itàlia, i els seus 61km2 la converteixen  en un dels estats més petits del món.

Per … d’on ve Sant  Marino? Quins són els seus orígens? Bé, Sant Marino té l’honor d’èsser la República més antiga d’Europa … i que només un durant un breu periode durant la Segona Guerra Mundial, va perdre la seva independència … independència que es remunta a l’Any 301 … si … fa 1707 anys que aquesta República és independent!!!

La seva fundació es deu a un Sant, concretament a Sant Marino, un home que, perseguit per practicar el cristianisme (dins d’un Imperi Romà ja decadent) es va refugiar en un lloc pràcticament inaccessible, construint una petita església.  Al voltant d’aquesta església es va anar formant el que avui és la Ciutat de Sant Marino. Ja a finals del segle IX es té constància d’una República Lliure de Sant Marino, però no és fins el 1631 que els Estats Pontificis en van reconèixer oficialment la seva independència. Napoleó III va refusar ocupar-la, considerant que era una república modèlica, la majoria d’estats la va reconèixer pel tractat de Versalles del 1815 i durant la reunificació d’Itàlia, la familia Reial Garibaldi va decidir preservar la seva independència per l’ajut que havia donat a unionistes perseguits en els diferents estats que anteriorment havien existit a Itàlia.

La seva economia és petita, com l’estat. Fan servir la mateixa moneda que a Itàlia (primer la lira, ara l’Euro) i es basa principalment en el Turisme,  però també destaca el Gran Premi de Sant Marino de F1 (El circuit està en terreny Italià, no hi cap al país), la banca electrònica i la filatèlia, com a grans fonts d’ingressos.

Diumenge, Març 23rd, 2008

GP2X: La Consola

GP2XSi us agrada jugar amb les consoles, i teniu més de 15 anys, segurament us trobareu que molts jocs d’avui en dia són especialment aburrits. Si si, molt espectaculars, tot fet, però els falta aquell punt d’imaginació que hi havies de posar per passar-t’ho bé.

Per això, per exemple, la Wii incorpora la Consola Virtual, una aplicació que permet comprar jocs antics de consoles ja desaparegudes (NES, Master System, MegaDrive, Nintendo 64, Turbo Grafx, Neo Geo, … ) i que està resultant un èxit rotund.

Però a més, en el món PC existeix la possibilitat de jugar a jocs a través de programes que emulen la consola. Així és possible jugar a aquests mateixos jocs amb el PC de tota la vida i un joystick.

Però ara, avui, existeix una consola, GP2X feta amb maquinari i programari lliure que ofereix tot això: Funcionant amb un sistema Linux, pots fer-la servir per escoltar música (sense passar per l’iTunes), veure fotos, videos (en DivX mateix, no cal fer res gaire especial) i sobretot, jugar a multitud de jocs propis i emulats.

Fins ara la principal pega que tenia és que només funcionava amb piles, però ara també han tret un model que funciona amb bateries recarregables.

I no només això, si no que la pots connectar via USB a pràcticament qualsevol dispositiu: Pots acoplar un comandament extern a la consola i enviar el senyal a la TV, pots fer que llegeixi discs durs externs, o usar una webcam. Ah! I ara a més amb pantalla tàctil.

I com que funciona en Linux, pots programar o fer els teus propis programes, ja existeixen agendes, lectors de PDF, processadors de textos ….

En definitiva, la màquina que tot Geek podria desitjar, i més barata que una Nintedo DS.

Dijous, Març 20th, 2008

La processó de la Setmana Santa de Verges

La processó de VergesAquest Dijous Sant, a les 12 de la nit, s’inicia una de les processons més antigues i mítiques de Catalunya, la processó de Verges, coneguda per la popular dansa de la Mort.

La llegenda ens diu que a l’edat mitjana, quan tot poble feia la seva processó, hi va haver una passa de la pesta, aquella malaltia que exterminava tota vil·la on hi entrava, i que els habitants de Verges van demanar a la mort que, si els n’en lliurava, a partir d’aquell moment la inclourien a la processó. La mort va passar de llarg i la dansa de la mort es va incorporar a la processó del poble, tot i que es té referències de la Dansa de la Mort per mig europa …  la de Verges és l’única processó que la conserva (recentment Girona ciutat la va voler tornar a incorporar per aconseguir una mica més de fama … immerescuda).

La Processó que ha sortit tots els anys, faci fred, faci calor, des de l’edat mitjana, i només interrompuda en els pitjors moments de la Guerra Civil, on el clima de persecució de qualsevol fet religiós, juntament amb la desídia de les autoritats republicanes que van desentendre’s de la protecció davant els forans que la volguessin fer mal, van obligar a la seva suspensió del 1936 al 1939, reiniciant-se la tradició el 1940.

També la llegenda ens intenta explicar per què la processó es fa a la nit de Dijous a Divendres.  La gent assegura que la tradició era fer la processó el Dijous, però a nivell religiós es va demanar que aquesta fos el Divendres, doncs Crist no va morir fins Divendres, i no quedava bé crucificar-lo abans. Així que la gent d’allà (que té el seu caràcter), per no renunciar a fer-la dijous, va començar a fer-la per la nit, a partir de les 12, hora que tècnicament ja es considera Divendres Sant.

La processó, per la seva banda, no té pèrdua. Comença amb una representació teatral a les 22h al peu de la muralla medieval del poble, i a les 12h és quan acaba l’obra i la dansa de la mort surt a buscar a Crist a l’escenari, i a partir d’aquí recorre molts dels carrers del poble.

L’obra conserva la majoria del seu aspecte medieval, però el text va ser adaptat i escrit a mitjans del segle XIX, tant és així que encara l’obra no ha actualitzat el llenguatge, conservant molts trets del català del 1850. La pròpia processó segueix una cadència medieval: Primer passen diferents escenes (on es poden veure diferents Crists i Apòstols), entre manaies (sodats romans) que protegeixen la comitiva. A mitja processó es pot veure la dansa de la mort, precedint a Crist arrossegant la creu i, al final, es pot veure la part més moderna, amb les típiques imatges de les vestes (els penitents) amb les imatges tretes de l’esglèsia.

Realment és tot un espectacle en el que hi intervé tot el poble … i bona part de l’empordanet. Per saber-ne més :

Dijous, Març 20th, 2008

La Xina, el Tibet i els Jocs Olímpics

TibetResulta curiós com, fa 4 dies, el Govern Espanyol, i tants d’altres, es posaven les mans al cap per que Kosovo decidia independitzar-se de forma unilateral, encara que això suposés una provocació propera a una guerra per a Sèrbia i Rússia.

El que resulta curiós és veure l’alternativa que proposen: Per una banda tenim el Sàhara Occidental, estat semi-inexistent sota l’ocupació del Marroc. El poble Saharaui va optar per la via del referèndum d’independència … referendum continuament boicotejat pel Marroc, ja sia a base d’alterar les regles del joc, ja sia a base de repressions massives, o de bombardejos indiscriminats.

L’altre alternativa la vivim aquests dies: El Tíbet. El Tíbet és un país (o regió) que se sap que existeix des de fa mil·lenis. Tot i que algunes vegades ocupat per Mongols i Xinesos, aquests sempre van respectar una immensa autonomia per a aquesta regió especial.

El Tibet sempre havia hagut de patir la interferència dels governadors Xinesos, que aprofitaven que el Tibet era un país pacifista i dèbil ( política i militarment ) per posar-se al costat del poder.

L’última invasió, succeïda el 1950 no va ser pas diferent: La Xina va envair aquest país, derrotant les dèbils milicies, i va obligar als Lames (la màxima autoritat del Tibet) a declarar que les dues províncies tibetanes més orientals no eren pròpiament del Tibet, si no xineses, el que va dur a que la Xina destruís l’estructura social d’aquesta zona.

Això va provocar una revolta popular, que va ser esclafada definitivament el1959 per les tropes xineses. El Dalai Lama va veure’s obligat a fugir. El que quedava del Tibet va quedar com una “autonomia”, on es permetia un sistema de Govern mixt ( Comunista - Lama ) , i fins i tot la lliure religiositat i la conservació de la llengua i la cultura tibetanes.

Però això es va acabar el 1965, amb aquella bogeria que hom coneix com La revolució cultural, revolució que va dur a milers d’assassinats, i la destrucció de més de 6.000 temples.

Després d’això, la Xina ha optat per una política d’assimilació: Els ciutadans Xinesos de l’ètnia Han que es vulguin establir al Tibet tenen tot tipus de facilitats  per fer-ho, passant a controlar els comerços, les indústries, les escoles, universitats i hospitals que el Govern Xinès va creant. El problema és que els tibetans es veuen completament apartats d’aquest sistema, que els redueix a una simple curiositat cultural.

Els tibetans, poc abans dels jocs olímpics, han esclatat, han demanat la seva independència i la fi de la colonització per part de l’ètnia Han, que de seguir així, ben aviat, farà desaparèixer l’essència del Tibet.  La resposta ha estat contundent per part de la Xina, amb repressions a tort i a dret.

Tot i així, els comitès olímpics internacionals estan més preocupats per la contaminació de Pequín que no pas que l’esperit dels jocs olímpics es vegi tacat de sang … de sang tibetana. Per què? Per diners!!! Amics, el missatge que transmet l’ONU és clar, si el teu país no és econòmicament beneficiós per a algunes potències, procediu a la independència pel mètode violent. Pacíficament només anireu a l’extinció, lenta i inexorable.

Dimarts, Març 18th, 2008

La ciutat que va perdre el temps

RellotgeUna vegada, fa molt de temps, va passar un fet insòlit en una ciutat propera. En aquella ciutat, la gent no tenia mai temps per res. Pel carrer, si et paraves a preguntar l’hora, la gent no tenia temps per respondre’t. Tothom feia tard a tot arreu, per molt d’hora que semblés arribar. Tampoc tenien temps per dinar, per sopar, per sortir. Tant era així que els forans coneixien aquella ciutat com “no tinc temps”, doncs és la frase més típica que se solia sentir als seus habitants.

Un dia, però, realment van deixar de tenir temps: El temps es va perdre. En alguna hora del dia, les agulles dels rellotges van començar a donar voltes sense parar. Els rellotges digitals, saltaven els números. El sol i la lluna il·luminaven per igual. La gent va començar a embogir: No sabia si feia tard o d’hora.

Ràpidament es van col·lapsar els serveis, els trens no sabien a quina hora passar, les botigues a quina hora obrir o tancar, la gent a quina hora havia d’anar a treballar, els nens intentaven anar a classe, però no sabia ningú quina classe tocava fer. Al final, tampoc sabien quan era hora d’anar a dormir, o quanta estona havien dormit.

L’ajuntament, escandalitzat, va intentar trobar sistemes per trobar el temps perdut, va intentar crear nous rellotges, rellotges de sol, que com que el sol no es movia, sempre marcaven la mateixa hora. Rellotges d’aigua, però com que el cabal variava, no funcionaven bé. Fins i tot van portar rellotges de l’estranger, però a l’entrar a la ciutat, s’espatllaven.

Al cap de poc (qui sap quant de temps després) va arribar la bogeria. Una dona baixava cridant histèrica pel carrer, un home s’havia arraulit sota un arbre i somicava. El caos i la confusió regnava a la ciutat.

Però un home ancià, calmat com era, va decidir que a partir d’aleshores obriria la seva botiga com li dongués la gana. I així ho va fer … es despertava, i anava obrir la seva botiga de queviures. Atenia a poc a poc a la gent i, quan estava cansat, la tancava i sortia a passejar, a admirar les plantes i els ocells. Aviat la gent es va començar a acostumar a la seva calma, i d’altres començar a imitar-lo.

La gent va començar a dur la seva vida amb més calma … treballava una bona estona, i quan estava molt cansada, sortia i gaudia de l’estona (que ningú sabia determinar) sortint amb els amics, la parella, jugant amb els fills … l’escola ensenyava, però les classes duraven el que havien de durar, calmades ensenyant cada dia un tema, si calia allargar-se més, s’allargava, i si no, s’escurçava.

Finalment, quan tota la ciutat havia reprès la seva vida d’una forma més calmada, gaudint de bones estones amb els qui realment importen, els rellotges van tornar a funcionar, però des d’aleshores ja ningú diu que “no té temps” i tampoc ningú demana ja l’hora.

Diumenge, Març 16th, 2008

Còrnic

Desaparició del còrnicEl còrnic és un idioma de la branca cèltica, emparentat amb el Bretó, el Gaèlic irlandès, el Gaèlic escocès i el Gal·lès, que són les últimes llengües d’origen celta que queden al món. Potser un altre dia parlaré d’aquest gran poble … els Celtes.

El còrnic es parla a la regió de Cornualles, al Regne Unit, un dels comptats més pobres del país. Tenia des de l’antiguitat forts contactes amb els pobles Mediterranis per les seves mines d’estany, però quan aquestes es van esgotar, molts cornuallesos van emigrar, sobretot per totes les amèriques.

El còrnic  va ser àmpliament tolerat pels anglesos, fins a mitjans del 1500. El 1549 els anglesos van imposar que tots els actes religiosos es fessin en anglès i, quan els còrnics van convocar una marxa de protesta, van ser salvatgement massacrats. L’anglès va anar guanyant terreny, fins que es considera que el 1777 va morir l’última persona que parlava còrnic. Tot i que sembla ser que en els llocs més apartats es podia trobar gent que parlava habitualment en còrnic fins a principis del 1900 ( punt que no està gens clar ).

I si el 1777 va morir l’última persona que parlava còrnic, per que he iniciat l’article dient que el còrnic és? Doncs parlo amb present per que els habitants de Cornualles van redescobrir diferents obres medievals escrites totalment en còrnic, el que va fer que a mitjans del segle XX comencés un procés per a reviure’l.

Avui en dia es calcula que existeixen més de 200 persones que parlen el còrnic amb fluïdesa, i més de 3000 que l’entenen i el saben parlar fins a cert punt. Tant és aquesta voluntat, que el còrnic es torna a estudiar a les escoles i el Govern de Cornualles està treballant per, estàndar en mà, fer reviure l’idioma, i ja ha aconseguit que se’l reconeguès com a idioma minoritari a Anglaterra i a la Unió Europea mateix.

Al mapa, podeu veure les línies de la desaparició del còrnic per zones.

Pandra vynn’ta dh’y eva? Pinta korev marpleg.
Que vol per beure? Una pinta de cervesa, si us plau!

Divendres, Març 14th, 2008

Tancar
Enviar E-mail