Els qui alguna vegada heu estudiat història, us sonarà aquest “país”, la República de Venècia, l’imperi comercial més poderós de l’edat mitjana. Bé, de fet la República de Venècia té els seus orígens al segle V, quan l’imperi romà d’occident s’esmicolava i la gent es refugiava als illots que avui en dia conformen Venècia. L’edat mitjana no es pot entendre sense l’existència d’aquest estat, tampoc el que movia a Marco Polo, el venecià més famós, quan va arribar fins la Xina. Però ben poca gent s’ha preocupat mai per saber com va decaure aquesta República.
La República de Venècia va ser pròspera. Sense massa territori, es va centrar en una mena de democràcia, regida pel Dux (Dogo en castellà), que va basar la seva importància en el comerç, sobretot intentant controlar la ruta de les espècies. Però també conquerint aquells territoris que els servien com a llocs segurs, com ara bona part de la costa de Dalmacia, Albània, Creta o Xipre.
Però aquesta riquesa no era gratuïta. Venècia comerciava amb tot alló que es podia comerciar, sense escrúpols. No dubtava a vendre esclaus als àrabs, encara que aquests esclaus fossin cristians, combatents de les croades que ells mateixos subvencionaven per intentar reobrir la ruta de la seda o fins i tot a atacar i derruïr el qui, durant molt de temps, havia estat el seu aliat: L’imperi romà d’orient (Imperi Bizantí).
Amb el temps la República de Venècia va entrar en una profunda crisi: La caiguda de l’imperi romà d’orient a les acaballes del segle XV va tancar definitivament la ruta de la seda pels venecians, les noves rutes trobades pels portuguesos fins a l’índia, vorejant l’Àfrica, forçamés segures, li prenien el lloc, i el descobriment d’Amèrica aquell mateix segle va dur les principals rutes comercials fora del Mediterrani.
Poc a poc, la República va anar perdent els territoris més llunyans en favor de l’Imperi Otomà, Xipre i Creta el segle XVI, tot i contribuïr a la decisiva batalla de Lepant, i disputes amb els altres Regnes i Països italians (en especial contra els Estats Pontificis) van reduïr la República a la mínima expressió ( segles XVII i XVII ).
Finalment, una República decadent, immersa en la corrupció, incapaç de defendre els seus propis territoris amb poc més de 8 vaixells de guerra extremadament antiqüats, va veure la seva fi el 1797, quan va ser envaïda per Napoleó, que finalment es va veure obligat a cedir-la a l’imperi Austro-húngar.
Des d’aleshores Venècia no ha recuperat mai la seva independència, i s’ha vist fins i tot privada de la seva llengua, avui en dia, el que hom coneixia antigament com a Venecià es considera un dialecte de l’italià (en especial des que Mussolini va obligar que tota llengua Romànica parlada a Itàlia fos declarada dialecte de l’italià), tot i que alguns estudis recents situen el vènet com una llengua gal·lo-romànica, és a dir, que els seus parents més pròxims no són els dialectes italians, si no el català i l’occità.
Podeu llegir més sobre la República de Venècia i el seu idioma, el vènet. També la Viquipèdia en aquest idioma.
Publicat per elrohir
