Una vegada, fa molt de temps, va passar un fet insòlit en una ciutat propera. En aquella ciutat, la gent no tenia mai temps per res. Pel carrer, si et paraves a preguntar l’hora, la gent no tenia temps per respondre’t. Tothom feia tard a tot arreu, per molt d’hora que semblés arribar. Tampoc tenien temps per dinar, per sopar, per sortir. Tant era així que els forans coneixien aquella ciutat com “no tinc temps”, doncs és la frase més típica que se solia sentir als seus habitants.
Un dia, però, realment van deixar de tenir temps: El temps es va perdre. En alguna hora del dia, les agulles dels rellotges van començar a donar voltes sense parar. Els rellotges digitals, saltaven els números. El sol i la lluna il·luminaven per igual. La gent va començar a embogir: No sabia si feia tard o d’hora.
Ràpidament es van col·lapsar els serveis, els trens no sabien a quina hora passar, les botigues a quina hora obrir o tancar, la gent a quina hora havia d’anar a treballar, els nens intentaven anar a classe, però no sabia ningú quina classe tocava fer. Al final, tampoc sabien quan era hora d’anar a dormir, o quanta estona havien dormit.
L’ajuntament, escandalitzat, va intentar trobar sistemes per trobar el temps perdut, va intentar crear nous rellotges, rellotges de sol, que com que el sol no es movia, sempre marcaven la mateixa hora. Rellotges d’aigua, però com que el cabal variava, no funcionaven bé. Fins i tot van portar rellotges de l’estranger, però a l’entrar a la ciutat, s’espatllaven.
Al cap de poc (qui sap quant de temps després) va arribar la bogeria. Una dona baixava cridant histèrica pel carrer, un home s’havia arraulit sota un arbre i somicava. El caos i la confusió regnava a la ciutat.
Però un home ancià, calmat com era, va decidir que a partir d’aleshores obriria la seva botiga com li dongués la gana. I així ho va fer … es despertava, i anava obrir la seva botiga de queviures. Atenia a poc a poc a la gent i, quan estava cansat, la tancava i sortia a passejar, a admirar les plantes i els ocells. Aviat la gent es va començar a acostumar a la seva calma, i d’altres començar a imitar-lo.
La gent va començar a dur la seva vida amb més calma … treballava una bona estona, i quan estava molt cansada, sortia i gaudia de l’estona (que ningú sabia determinar) sortint amb els amics, la parella, jugant amb els fills … l’escola ensenyava, però les classes duraven el que havien de durar, calmades ensenyant cada dia un tema, si calia allargar-se més, s’allargava, i si no, s’escurçava.
Finalment, quan tota la ciutat havia reprès la seva vida d’una forma més calmada, gaudint de bones estones amb els qui realment importen, els rellotges van tornar a funcionar, però des d’aleshores ja ningú diu que “no té temps” i tampoc ningú demana ja l’hora.
