Ca n’Elrohir

Estem plena polèmica per les paraules de Berlusconi, dient que per a ell el nou executiu espanyol era “massa rosa”, en referència a que hi ha més dones que homes, i en plena política per la creació del “Ministerio de la igualdad”, amb una jovenoia de 35 anys al front d’aquest ministeri que s’encarregarà, no de la igualtat de tots els espanyols a accedir a recursos, o la igualtat d’oportunitats per trobar una bona escola, o la igualtat de protecció davant la crisis, o d’igualtat de condicions laborals de tots amb els ministres, si no única i exclusivament de la igualtat de sexe.

Curiosament, tot aquell que defensa que fer un Ministeri per la igualtat és absurd, donar-li una importància que no és que no tingui, si no que d’altres temes en tenen més, és marcat com masclista ranci opressor carca. Em penso que a Catalunya teníem ja un Institut Català de la Dona que s’ocupa íntegrament dels problemes del gènere femení (i no només la igualtat), i … si no vaig errat, alguna secretaria? (corregiu-me).

Bé, entrant al tema, avui a Barrapunto he llegit un article que m’ha deixat glaçat. Una empresa ha tret un  software que permet corregir el llenguatge sexista (masclista) dels textos. És a dir, si ara llegís aquest/a article/a escrit/a per mi, em corregiria tots els termes/totes les paraules que denoti que sóc un/a mascliste/a.

Aquest programa té un cost de 2000€ per ordinador instal·lat, i només funciona en Windows i en Castellà. I per sort es queda a la gramàtica i no pot preveure dobles sentits o metàfores. L’ajutament de Getafe sembla ser que ja l’ha comprat.  I dels comentaris, n’extreuré la següent idea que m’ha fet gràcia

Anys 90: APA => Associació de Pares d’Alumnes. Seguint l’ús de la llengua, el concepte Pares en plural pot indicar un grup d’homes que tenen fills, o bé el conjunt de persones que tenen fills (masculí genèric)

Anys 00: AMPA => Associació de Mares i Pares d’Alumnes.  Seguint la nova tendència, tots sabem que no és el mateix el pare que la mare. Així que com que Pares, tot i ser genèric, no reflectia la presència femenina, es converteix en Mares i pares.

Finals  00: AMPAA (només en castellà) => Asociación de Madres y Padres de Alumnos y Alumnas. Corregeix en castellà un error garrafal, pressuposant que només hi ha alumnos mascles. Informat el Ministerio de la Igualdad es procedeix a corregir aquest error via decret llei. En català, els singulars acabats en “e” i en “a” fan el plural en “e”. A menys que vulguin canviar tota la gramàtica, “Alumnes” continua representant els dos gèneres.

Principis 10: APAPBA (en català) i APAPBAA (en castellà) => Associació de Progenitors A i Progenitors B d’Alumnes. L’assoaciació de Gays i Lesbianes protestarà per la discriminació de pressuposar que tot “alumne” té un pare i una mare, que és el que pot arribar a deduir-se de “mares i pares”. Bé pot tenir dos pares o dues mares …

Mitjans 10: APAPBMPA => Associació de Progenitors A, Progenitors B i Monoprogenitors d’Alumnes.  Per que ens havíem deixat a les mares solteres i els divorciats que viuen sols amb els fills (majoria ja en aquesta década). La unió de Progenitors A i Progenitors B dona la idea de “Parella”, i és clar, és una ofensa pels que pugen els alumnes sols.

Si voleu, podem seguir.  Però el llenguatge políticament correcte pot dur molts problemes (doncs en principi APA, amb un Pares genèric, significat original i comunament acceptat des de l’edat mitjana, soluciona tots aquests problemes).

Ara si, si creieu que he ofès la vostra sensibilitat, podeu acusar-me de masclista i del que s’us passi pel cap.

L’any 1965, un dels co-fundadors d’Intel va dir una frase que amb el temps s’ha convertit en Llei, la Llei de Moore, i que diu que cada 2 anys es duplica (com a mínim) el nombre de transistors que es pot posar en un processador sense incrementar-ne el preu. El que vol dir que cada 2 anys tenim processadors que, com a mínim, doblen en potència als seus predecessors.

Aquesta frase, s’ha convertit en llei a força de cumplir-se durant  anys i anys.

Però en el temps s’ha produït un fet curiós: La compensació de la Llei de Moore … enunciada irónicament per la Llei de Wirth: El software va més lent a mesura que el hardware va més ràpid. És a dir, quan més potent sigui un ordinador, més lent aniran els programes, i no per falta de potència, si no per augment de complexitat.

Si bé és cert que en alguns casos l’augment de complexitat és necessari ( en jocs, en programes estadístics, multimèdia, navegació per internet ), per un ús bàsic de l’ordinador, no hauria de ser així. Però ho és. Avui triga més temps en arrencar el meu ordinador (amb Ubuntu), o un ordinador amb Windows Vista, que fa 12 anys el meu primer PC ( un 486 DX4 100) amb msdos 6.22 i Windows 3.11.

Una revista s’ha dedicat a fer un estudi sobre l’impacte real de l’evolució del Software i el hardware. Ha arribat a la conclusió que l’any 2000, el combo Windows 2000 + Office 2000 en un ordinador potent de l’època oferia una resposta més ràpida i agradable que un Windows Vista amb un Office 2007 en un ordinador potent actual.

És a dir, en comptes d’anar endavant, anem enrere.

Escriure “Hola món” és el primer que s’ensenya al programar en un llenguatge de programació … exemples

Basic (antic):

10 PRINT "Hola món"

Basic (modern):

PRINT "Hola món"

Pascal:

Program HolaMon;
Begin
  writeln('Hola món');
End.

C:

#include <stdio.h>
int main( int argc, char* argv )
{
printf("Hola món\n");
}

PHP:

echo "Hola món\n"

C++:

#include <iostream.h>
int main(){
    cout << "Hola món!";
    return 0;
}

Perl:

print "Hola món\n";

Fortran 77 (amb 6 espais davant de cada linia):

      PROGRAM HELLOW
      WRITE(UNIT=*, FMT=*) 'Hola món'
      END

Java:

class helloworld
{
        public static void main(String args[])
	{           System.out.println("Hola món!");
        }
}

Ruby:

puts 'Hola món!'

Python:

print 'hola món'

TCL:

puts 'Hola món'
exit

C#:

using System;
public class HolaMon
{   public static void Main()
   {
       System.Console.WriteLine("Hola món!");
   }
}

Ensamblador (DOS):

dosseg

.model small
.stack 100h
.data hello_message db 'Hola mòn!',0dh,0ah,'$'
.code

main  proc

      mov    ax,@data
      mov    ds,ax
      mov    ah,9

      mov    dx,offset hello_message
      int    21h

      mov    ax,4C00h
      int    21h

main  endp
end   main

Ja porto molts anys com a programador(bé, analista-programador de facto) … mmm … des de l’any 2000 … que ja feia coses en negre … i oficialment … des de l’estiu del 2001.

En tot aquest temps he anat aprenent molt, primer Visual Basic amb ASP i SQL Server, després Delphi i SQL Server .. i PHP! … en tot aquest temps he aprés una cosa:

Donar un projecte sencer “per dolent” i començar-lo de zero és generalment pitjor que intentar-lo arreglar … M’explico: A menys que un projecte sigui nefast a nivell de programació ( i n’he vist de nefastos), normalment a l’hora de programar, per dolent que sigui el codi, ja s’han resolt multitud de problemes: Accions inesperades, situacions imprevistes, necessitats especials, etc …

L’experiència també m’ha ensenyat que moltes vegades al reescriure un programa, ens acostumem a oblidar de features que en l’anterior ja funcionaven i que precisament, acostumen a ser unes que els usuaris fan servir amb asiduitat. És a dir, cal iniciar de nou un procès d’adaptació, de testeig, de desenvolupar les noves necessitats dels usuaris que el programa no supleix i a més que han quedat insatisfetes pel nou programa.

Un exemple d’això és el Windows Vista: Una de les principals “característiques” que duia és que la major part del nucli havia estat reescrita de nou, i se n’han vist els resultats: Molts programes han deixat de funcionar, consumeix més recursos …

El millor, per mi, és “anar-lo adaptant” (i hi ha moltes formes d’adaptar)

En quins casos cal començar de nou? En cas de canvi de tecnologia ( DOS => Windows => Linux // Offline => Xarxa Local => Web // No disposició del codi font original )

Esteu d’acord amb aquesta visió? Creieu que és aplicable a d’altres àmbits? ( Llibres, novel·les, obres de creativitat en general)