Al principi d’internet, existien uns pocs TLD que havien d’acomplir la missió de separar les diferents webs: .com, .net, .org, .edu, .gov (govern USA) i .mil (exèrcit USA).
Al cap de poc s’hi van afegir els TLD nacionals, de dues lletres. Cada país en tenia un ( .us, .es, .uk, .tv -tuvalu-, .ws -West Samoa- … ) i a més altres nacions que no tenien cap problema per ser reconegudes, com ara HongKong (.hk), martinica (pertanyent a França) o la mateixa antàrtida.
Després, van començar a aparèixer peticions per a tenir més TLD genèrics, algunes ja aprovades: .mobi (per a telèfons mòbils), .museum (per a museus), .info, .biz, d’altres descartades, com el .travel o el .xxx. I una en particular que ha causat molts problemes: el .cat.
El .cat va marcar un abans i un després a l’ICAAN, l’organisme que s’encarrega d’aprovar aquests noms. D’una banda van conèixer de primera mà el que significaven les amenaçes polítiques ( amb l’oposició dels governs de França i Espanya), i d’altra, el primer domini personalitzat que no tenia una motivació exclusivament econòmica.
Amb l’aprovació del .cat es va obrir la via i automàticament va començar a demanar els seus propis dominis: .bzh (Bretanya), .sco (Escòcia), .gal (Galicia), .lli (Lleó), .nyc (Nova York), .ber (Berlín), .par (París), .bcn (Barcelona) … i la tornada dels dominis descartats, .travel, .xxx, .porn, …
Així que aquesta setmana l’ICAAN ha pres una decisió important: Qui tingui un aval de 60.000 € i ganes de muntar la infraestructura podrà, d’aqui pocs mesos, muntar el seu propi “tld”, sense cap més requisit per part de l’ICAAN, i sense que hagi d’aguantar més baralles polítiques del tipus “els bretons són francesos i amb el .fr n’haurien de tenir prou” (o el que correspongui).
Per si no ho havíen endevinat, el TLD són les 3 lletres que s’afegeixen al final de qualsevol domini. Aviat podrem veure tots aquests dominis actius, a més d’altres nous …
