Per primer cop a la història, avui, la cambra legislativa francesa, ha reconegut per llei que a França s’hi parlen altres llengües històriques que no són el francès, el que obligarà a modificar la constitució francesa per reconèixer que aquestes llengües existeixen i que cal respectar-les i promocionar-les per superar anys d’injustícies.

La història de la imposició del francès comença de molt antic. En plena edat mitjana la llengua de cultura era l’Occità, juntament amb el francès. Tant és així que els reis anglesos ( com Ricard d’Anglaterra, Cor de Lleó ) s’expresaven habitualment en aquestes llengües, en comptes de l’anglès.

Però cap al 1550 va arribar el primer decret: El rei de França va obligar que tot document legal havia de quedar registrat en francès. Però no va passar d’aquí: Tot ciutadà podia parlar, estudiar i expressar-se en la llengua que volgués, tot i que sovint s’assimilava el francès a la llengua de les classes altes.

I no va ser fins la Revolució Francesa que van començar els problemes seriosos: Al fer un estudi sobre “quina llengua es parlava a cada departament”, a París se n’adonaren que la majoria de França, i la majoria de francesos, no parlava francès. Així que van decidir entendre el principi d’égalité  a l’espanyola: Per que tots els francesos tinguessin fossin realment iguals calia que les llengües regionals desapareguessin, quedant només el francès. Des d’aleshores comença una política que és obertament d’extermini. Amb l’obligació de l’ensenyament als Licées públics, es va aprofitar per atemorir als nens que gosaven parlar la llengua dels seus pares amb els seus companys, ni que fos durant l’hora del pati. Els mètodes, brutals,amb càstigs físics fins on calgués.

Al final, les humiliacions continues, els patriotisme desbordat durant la segona guerra mundial i la denigració (avui encara es parla de patois o de llengües del bosc), van fer que la generació del 1950 al 1970 abandonés definitivament les llengües regionals: Els pares es negaven a parlar en occità, bretó o basc als seus fills, majoritàries encara entre la població fins aleshores.

Arribarà massa tard aquesta iniciativa? Esperem que no!

Compartir

Si bé és cert que L’Alemanya Nazi és un règim que mai hauria d’haver existit, aquesta ha deixat una profunda marca a la història que resulta inesborrable, en molts casos simplement com a exemple de dictadura … però també en molts altres àmbits, com en psicologia, on encara avui s’estudia com pot ser que Hitler aconseguís encegar la població germànica de la forma en que ho va fer.

Però també hem de destacar que la idea de la superioritat alemanya va dur aquell Tercer Reich a fer proves i investigacions que, accelerades per les necessitats de la guerra, al caure a mans de les potències aliades van revolucionar el món. Repassem els invents dels Nazis més destacats:

Z3, el primer ordinador programable: (referència) Avui estem acostumats que un ordinador pugui fer qualsevol cosa, però no ha estat sempre així. Els primers ordinadors eren megaestructures que estaven pensades només per a dur a terme una sola tasca (operació). Un científic alemany (Konrad Zuse) va aconseguir, l’any 1942, construïr el primer ordinador que es podia programar per a fer qualsevol tasca (o pràcticament). Aquest ordinador va ser destruït en un bombardeig el 1944, però avui existeix una rèplica plenament operativa al Deuchtes Museum de Múnic.

El color: Els alemanys van fer moltes proves per a obtenir filmacions en color. Quan europa encara anava en Blanc i Negre, els alemanys ja gravaven amb càmeres a color. En aquest enllaç, una càmera muntada en un caça alemany ( Messerchmitt? ) en un encontre amb caçes anglesos (Spitfire)

La tele: No, no és que la inventessin ells, si no que ells van crear la primera cadena de televisió a Berlin, l’any 1939 … la primera que tenia una qualitat acceptable. També van ser els primers a retransmetre en directe (també van inventar ells la maquinaria necessària) partits de futbol. A l‘enllaç, un DVD per comprar a Amazon un documental sobre aquesta televisió. Recentment s’han redescobert força gravacions d’aquesta època, que es creien destruïdes per les bombes. Malauradament tota aquesta idea, invents i infraestructura es va perdre i no es va tornar a rellançar a europa fins els anys 50.

El míssil: La batalla d’Anglaterra feia temps que s’havia acabat, i el 1944 els Nazis sabien que no tenien capacitat com per dirigir bombardejos cap al Regne Unit. Així que van intentar fer unes “bombes definitives”: Bombes capaces de volar des d’Alemanya fins a Anglaterra i estabellar-se sobre l’objectiu, sense necessitat de pilot. Això és el que avui en dia es coneix com a míssil. El primer model, V1, va causar pànic entre els anglesos, fins que van descobrir que anaven controlats per radiofreqüència i, prement un botó, les podien fer caure abans d’arribar a qualsevol ciutat. Les V2 van representar una important millora, però el sistema de radiocontrol modificat rebia les ordres per la mateixa freqüència que els anglesos emetien la radio (BBC) … així que tenien moltes interferències. Les V4, les primeres en superar la velocitat del so resultaven imbatibles, però la guerra es va acabar ràpidament i no van poder canviar el devenir d’aquest conflicte. Algunes havien estat dirigides amb càmeres de “tele”. Les V10 volien ser els primers míssils intercontinentals, capaços d’arribar a l’espai exterior (per atacar Nova York). Afortunadament no van passar de ser un projecte. Video interessant.

Avions a reacció: El HE 178 …. el primer avió a reacció, capaç de volar a velocitats supersòniques. (enllaç)

El submarí: Fins aleshores, més que submarins, el que estava lluitant a la segona guerra mundial eren submergibles. Navegaven per la superfície, com qualsevol vaixell i només s’enfonsaven uns minuts per passar a l’atac. L’aire els durava molt pocs minuts, i havien de sortir a la superfície a regenerar-lo. Els alemanys van fer els primers submarins ( U-Boot tipus XXIII ) capaços d’operar durant hores sota l’aigua (recilant l’aire, motor elèctric) i enfonsar-se a profunditats superiors als 100m. Pàgina impressionant sobre l’UBoot (només en alemany)

Encriptació automàtica: Amb la màquina enigma els alemanys van tenir la guerra a les seves mans fins que els aliats en van aconseguir capturar una (1943). La màquina existia de feia temps, però els alemanys van ser els únics que van pensar en usar-la a gran escala (fent-la més segura). S’introduïa un missatge en aquesta màquina, i la màquina l’encriptava automàticament, amb un algoritme tant complicat que cap matemàtic podia realitzar els càlculs necessaris per treure’n l’entrallat. Evidentment, també podia desencriptar la informació que rebia, en temps real. (Engima a la Wikipedia)

El Volkswagen escarabat: El Volkswagen ( Volks=>del poble + Wagen=>Cotxe) escarabat va ser una ordre del mateix Fürher per a motoritzar Alemanya. De fet, va motoritzar europa. (Enllaç a la Wikipedia)

La fanta: Cocacola venia milers i milers de litres a Alemanya abans de la 2a guerra mundial. Però a l’entrar en guerra els Estats Units, els alemanys no van poder aconseguir més xarop de “CocaCola”.  Així que CocaCola alemanya va haver d’inventar una nova beguda: La fanta. (Enllaç)

Compartir

Nosaltres, els europeus, estem avui en dia acostumats a comptar de 10 en 10. O de 100 en 100 …
Aquesta forma de comptar bé de que els nostres antics comptaven amb els dits de les mans … i el compte s’acaba en 10.

Però molts d’altres pobles, com els azteques, comptaven de 20 en 20 … si! feien servir també els dits dels peus.

En canvi, d’altres pobles, com els babilonis … comptaven de 60 en 60!! No us ho creieu? Bé, eren tant bons matemàtics que ens han deixat mostres: Els angles es medeixen en unitats sexagesimals (de 60 en 60). I no només això, si no també mireu les hores … comptem els minuts i els segons en 60 …

També fem servir altres formes de comptar. Els ordinadors compten de 2 en 2 ( 0,1,10,11,100,101,110,111, … ) o quan els humans hem d’entendre els ordinadors, comptem de 16 en 16 ( 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, A, B, C, D, E, F, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 1A, 1B, 1C, 1D, 1F,… )

Però els humans ho podem fer encara més complicat.  Fins el 1971 el sistema monetari anglès comptava de la següent forma:

- 1 lliura esterlina => 20 shillings
- 1 Shilling => 12 penics
- 1 Guinea => 1 lliura i 1 shilling

Si una cervesa costava una guinea i mitja … de quants penics estic parlant? (r: 378 )

Compartir

La petita República de Sant Marino és per la majoria de nosaltres “aquella petita desconeguda”. Sant Marino es troba completament encerclada dins d’Itàlia, i els seus 61km2 la converteixen  en un dels estats més petits del món.

Per … d’on ve Sant  Marino? Quins són els seus orígens? Bé, Sant Marino té l’honor d’èsser la República més antiga d’Europa … i que només un durant un breu periode durant la Segona Guerra Mundial, va perdre la seva independència … independència que es remunta a l’Any 301 … si … fa 1707 anys que aquesta República és independent!!!

La seva fundació es deu a un Sant, concretament a Sant Marino, un home que, perseguit per practicar el cristianisme (dins d’un Imperi Romà ja decadent) es va refugiar en un lloc pràcticament inaccessible, construint una petita església.  Al voltant d’aquesta església es va anar formant el que avui és la Ciutat de Sant Marino. Ja a finals del segle IX es té constància d’una República Lliure de Sant Marino, però no és fins el 1631 que els Estats Pontificis en van reconèixer oficialment la seva independència. Napoleó III va refusar ocupar-la, considerant que era una república modèlica, la majoria d’estats la va reconèixer pel tractat de Versalles del 1815 i durant la reunificació d’Itàlia, la familia Reial Garibaldi va decidir preservar la seva independència per l’ajut que havia donat a unionistes perseguits en els diferents estats que anteriorment havien existit a Itàlia.

La seva economia és petita, com l’estat. Fan servir la mateixa moneda que a Itàlia (primer la lira, ara l’Euro) i es basa principalment en el Turisme,  però també destaca el Gran Premi de Sant Marino de F1 (El circuit està en terreny Italià, no hi cap al país), la banca electrònica i la filatèlia, com a grans fonts d’ingressos.

Compartir

Aquest Dijous Sant, a les 12 de la nit, s’inicia una de les processons més antigues i mítiques de Catalunya, la processó de Verges, coneguda per la popular dansa de la Mort.

La llegenda ens diu que a l’edat mitjana, quan tot poble feia la seva processó, hi va haver una passa de la pesta, aquella malaltia que exterminava tota vil·la on hi entrava, i que els habitants de Verges van demanar a la mort que, si els n’en lliurava, a partir d’aquell moment la inclourien a la processó. La mort va passar de llarg i la dansa de la mort es va incorporar a la processó del poble, tot i que es té referències de la Dansa de la Mort per mig europa …  la de Verges és l’única processó que la conserva (recentment Girona ciutat la va voler tornar a incorporar per aconseguir una mica més de fama … immerescuda).

La Processó que ha sortit tots els anys, faci fred, faci calor, des de l’edat mitjana, i només interrompuda en els pitjors moments de la Guerra Civil, on el clima de persecució de qualsevol fet religiós, juntament amb la desídia de les autoritats republicanes que van desentendre’s de la protecció davant els forans que la volguessin fer mal, van obligar a la seva suspensió del 1936 al 1939, reiniciant-se la tradició el 1940.

També la llegenda ens intenta explicar per què la processó es fa a la nit de Dijous a Divendres.  La gent assegura que la tradició era fer la processó el Dijous, però a nivell religiós es va demanar que aquesta fos el Divendres, doncs Crist no va morir fins Divendres, i no quedava bé crucificar-lo abans. Així que la gent d’allà (que té el seu caràcter), per no renunciar a fer-la dijous, va començar a fer-la per la nit, a partir de les 12, hora que tècnicament ja es considera Divendres Sant.

La processó, per la seva banda, no té pèrdua. Comença amb una representació teatral a les 22h al peu de la muralla medieval del poble, i a les 12h és quan acaba l’obra i la dansa de la mort surt a buscar a Crist a l’escenari, i a partir d’aquí recorre molts dels carrers del poble.

L’obra conserva la majoria del seu aspecte medieval, però el text va ser adaptat i escrit a mitjans del segle XIX, tant és així que encara l’obra no ha actualitzat el llenguatge, conservant molts trets del català del 1850. La pròpia processó segueix una cadència medieval: Primer passen diferents escenes (on es poden veure diferents Crists i Apòstols), entre manaies (sodats romans) que protegeixen la comitiva. A mitja processó es pot veure la dansa de la mort, precedint a Crist arrossegant la creu i, al final, es pot veure la part més moderna, amb les típiques imatges de les vestes (els penitents) amb les imatges tretes de l’esglèsia.

Realment és tot un espectacle en el que hi intervé tot el poble … i bona part de l’empordanet. Per saber-ne més :

• La processó de Verges
• La processó
• Web de l’ajuntament de Verges

Compartir

Resulta curiós com, fa 4 dies, el Govern Espanyol, i tants d’altres, es posaven les mans al cap per que Kosovo decidia independitzar-se de forma unilateral, encara que això suposés una provocació propera a una guerra per a Sèrbia i Rússia.

El que resulta curiós és veure l’alternativa que proposen: Per una banda tenim el Sàhara Occidental, estat semi-inexistent sota l’ocupació del Marroc. El poble Saharaui va optar per la via del referèndum d’independència … referendum continuament boicotejat pel Marroc, ja sia a base d’alterar les regles del joc, ja sia a base de repressions massives, o de bombardejos indiscriminats.

L’altre alternativa la vivim aquests dies: El Tíbet. El Tíbet és un país (o regió) que se sap que existeix des de fa mil·lenis. Tot i que algunes vegades ocupat per Mongols i Xinesos, aquests sempre van respectar una immensa autonomia per a aquesta regió especial.

El Tibet sempre havia hagut de patir la interferència dels governadors Xinesos, que aprofitaven que el Tibet era un país pacifista i dèbil ( política i militarment ) per posar-se al costat del poder.

L’última invasió, succeïda el 1950 no va ser pas diferent: La Xina va envair aquest país, derrotant les dèbils milicies, i va obligar als Lames (la màxima autoritat del Tibet) a declarar que les dues províncies tibetanes més orientals no eren pròpiament del Tibet, si no xineses, el que va dur a que la Xina destruís l’estructura social d’aquesta zona.

Això va provocar una revolta popular, que va ser esclafada definitivament el1959 per les tropes xineses. El Dalai Lama va veure’s obligat a fugir. El que quedava del Tibet va quedar com una “autonomia”, on es permetia un sistema de Govern mixt ( Comunista - Lama ) , i fins i tot la lliure religiositat i la conservació de la llengua i la cultura tibetanes.

Però això es va acabar el 1965, amb aquella bogeria que hom coneix com La revolució cultural, revolució que va dur a milers d’assassinats, i la destrucció de més de 6.000 temples.

Després d’això, la Xina ha optat per una política d’assimilació: Els ciutadans Xinesos de l’ètnia Han que es vulguin establir al Tibet tenen tot tipus de facilitats  per fer-ho, passant a controlar els comerços, les indústries, les escoles, universitats i hospitals que el Govern Xinès va creant. El problema és que els tibetans es veuen completament apartats d’aquest sistema, que els redueix a una simple curiositat cultural.

Els tibetans, poc abans dels jocs olímpics, han esclatat, han demanat la seva independència i la fi de la colonització per part de l’ètnia Han, que de seguir així, ben aviat, farà desaparèixer l’essència del Tibet.  La resposta ha estat contundent per part de la Xina, amb repressions a tort i a dret.

Tot i així, els comitès olímpics internacionals estan més preocupats per la contaminació de Pequín que no pas que l’esperit dels jocs olímpics es vegi tacat de sang … de sang tibetana. Per què? Per diners!!! Amics, el missatge que transmet l’ONU és clar, si el teu país no és econòmicament beneficiós per a algunes potències, procediu a la independència pel mètode violent. Pacíficament només anireu a l’extinció, lenta i inexorable.

Compartir

El còrnic és un idioma de la branca cèltica, emparentat amb el Bretó, el Gaèlic irlandès, el Gaèlic escocès i el Gal·lès, que són les últimes llengües d’origen celta que queden al món. Potser un altre dia parlaré d’aquest gran poble … els Celtes.

El còrnic es parla a la regió de Cornualles, al Regne Unit, un dels comptats més pobres del país. Tenia des de l’antiguitat forts contactes amb els pobles Mediterranis per les seves mines d’estany, però quan aquestes es van esgotar, molts cornuallesos van emigrar, sobretot per totes les amèriques.

El còrnic  va ser àmpliament tolerat pels anglesos, fins a mitjans del 1500. El 1549 els anglesos van imposar que tots els actes religiosos es fessin en anglès i, quan els còrnics van convocar una marxa de protesta, van ser salvatgement massacrats. L’anglès va anar guanyant terreny, fins que es considera que el 1777 va morir l’última persona que parlava còrnic. Tot i que sembla ser que en els llocs més apartats es podia trobar gent que parlava habitualment en còrnic fins a principis del 1900 ( punt que no està gens clar ).

I si el 1777 va morir l’última persona que parlava còrnic, per que he iniciat l’article dient que el còrnic és? Doncs parlo amb present per que els habitants de Cornualles van redescobrir diferents obres medievals escrites totalment en còrnic, el que va fer que a mitjans del segle XX comencés un procés per a reviure’l.

Avui en dia es calcula que existeixen més de 200 persones que parlen el còrnic amb fluïdesa, i més de 3000 que l’entenen i el saben parlar fins a cert punt. Tant és aquesta voluntat, que el còrnic es torna a estudiar a les escoles i el Govern de Cornualles està treballant per, estàndar en mà, fer reviure l’idioma, i ja ha aconseguit que se’l reconeguès com a idioma minoritari a Anglaterra i a la Unió Europea mateix.

Al mapa, podeu veure les línies de la desaparició del còrnic per zones.

Pandra vynn’ta dh’y eva? Pinta korev marpleg.
Que vol per beure? Una pinta de cervesa, si us plau!

Compartir

Etiòpia és un estat Africà molt especial. De fet és l’únic estat africà que ha existit pràcticament durant els darrers 2.000 anys amb una independència pràcticament total. I de fet es té constància, en escrits, d’antics imperis en la mateixa zona de fa més de 4.500 anys.

Etiòpia és particular per que va ser l’únic estat africà que va resistir la colonització: Quan anglesos i italians van intentar accedir a aquell territori, es van trobar amb un estat ben organitzat, de religió Cristiana ( des del segle V ) i amb contactes a europa ( primer ho van intentar amb al Corona d’Aragó, i finalment ho van aconseguir amb Porgutal ). Els anglesos van abandonar ben aviat les seves intencions d’ocupar aquest estat, però no així els italians, que volia destruïr la familia reial, anomenada Salomónica, doncs es declarava descendent del Rei Salomó d’Israel.

Els italians van intentar conquerir Etiòpia el 1896, per la força de les armes. Vora 18,000 soldats italians van procedir a envaïr el país, però a la batalla d’Adwa es van topar amb un exèrcit de més de 100.000 homes, 80.000 d’ells equipats amb armes de foc. La victòria per les tropes Etíops va ser total, i la derrota una humiliació per Itàlia mateix, que es van prendre la venjança quan Mussolini, l’any 1936 ho va tornar a intentar … i aquest cop amb èxit. L’ocupació italiana, però, va durar poc, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial els nacionalistes i resistents etíops es van aliar amb els anglesos i van aconseguir derrotar els italians i restablir l’independència del país el 1944.

Compartir

M’hi jugaria la mà que desconeixieu que al mig de l’Europa Occidental, durant 104 anys va existir un país anomenat Moresnet, o Altenberg, segons els Alemanys.

Aquest país tenia una superfície d’3,5km² … si si, 3,5km² … heu llegit bé! era minúscul, de la mida de Sant Adrià de Besós, per que us en feu una idea. Estava situat entre el Regne dels Països Baixos (actualment a l’alçada de Bèlgica) i l’Imperi Prussià ( Posteriorment conegut com Alemanya ) .

La seva existència no va sorgir de la voluntat de la gent, si no que a principis del 1800 es va descobrir que en un territori fronterer entre Alemanya i Bèlgica hi havia una gran quantitat de Zinc, amb una mina molt productiva. Després de que Napoleó fos derrotat per primer cop, es va negociar una nova divisió d’europa, repartida entre uns pocs macroestats. Aquesta divisió és coneguda popularment com el Tractat de Viena.

En aquesta divisió, però, el Regne dels Països Baixos i l’Imperi Alemany no es posaven d’acord en aquest punt de la frontera, doncs ambdós volien la mina de Zinc. Finalment, després de moltes tensions, van arribar a un acord, la major part de la provincia quedava repartida a parts iguals, i el punt on estava la mina, quedaria com un “territori neutral”, administrat de forma autònoma i controlat de mutu acord pels dos estats.

Així, mentre la mina va romandre activa, Moresnet va ser un pròsper petit país, amb una població que va ser superior a 50.000 habitants. La situació va canviar quan la mina de Zinc es va esgotar: El país ja no era rentable, i la seva existència no tenia sentit per cap dels dos estats que es disputaven aquell territori.

Es va proposar construïr un casino, com el de Montecarlo, però estava subjecte a tantes limitacions legals que no va funcionar. Es va proposar convertir-lo en el primer país Esperanto-parlant, però no va ser pres ni en consideració. Finalment, semblava que l’única indústria que hi prosperava eren les destil·ladores d’alcohol.

A la primera Guerra Mundial, Alemanya va decidir ocupar per la força de les armes aquest territori, i aquí és on va perdre la seva independència, ja que en acabar aquesta, es va decidir que el territori finalment formés part del regne de Bèlgica.

A la imatge, hi podeu veure representat aquest estat: En groc, Bèlgica, en taronja, Holanda, i en verd, Alemanya.

Compartir

Finlàndia va aconseguir la independència de Rússia a finals de l’any 1917, coincidint amb la Revolució Soviètica, independència que va ser reconeguda pel Soviet pocs dies després. Però amb els temps, els dictadors comunistes de la Unió Soviètica varen anar veient amb més i més recança la mateixa Finlàndia, i cobejant algunes de les seves zones mineres i industrials més pròsperes (i frontereres).

Així, L’hivern del 1939 Stalin, convençut que l’Alemanya Nazi no l’atacaria pels tractats de mútua amistat (que va cumplir amb la invasió de Polònia), va ordenar l’atac dels seus exèrcits contra Finlàndia. Els soviètics aventatjaven els finesos en quant a soldats disponibles (4 a 1), tancs (200 a 1) i avions (30 a 1), una superioritat tal que ningú creia que Finlàndia pogués resistir.

Però Finlàndia ho va fer: Va repartir el seu exèrcit en petits grups d’homes camuflats, l’objectiu del qual era encerclar i aïllar les tropes soviètiques en les zones frontereres: La zona dels mil llacs i una frontera extensa plena de boscos … terrenys ideals per a emboscades. Per lluitar contra els tancs, els finesos van optar per una nova arma descoberta feia poc pels republicans espanyols, a la ja finalitzada Guerra Civil, el Cóctel Molotov, i que va servir per a destruir vora de 2.000 tancs. També van ajudar temperatures de 20º sotazero: La benzina moltes vegades es congelava, i els soldats russos també morien de fred … o havien d’emborratxar-se de vodka per aguantar-ho (i el vodka és mal amic del pensar clar)

Stalin, per la seva banda, va veure que havia comès un greu error: Poc abans d’iniciar la guerra havia fet destituir tots els generals russos ( que provenien de l’era Tzarista), i havia donat aquest càrrec a “militants del partit comunista de fidelitats altament contrastades” ( és a dir: per enxufe ) que, juntament en confiança amb la seva superioritat, va fer que els soviètics caiguessin fàcilment a totes i cadascuna de les emboscades i trampes preparades pels finesos.

A les acaballes de l’hivern, però, Stalin va treure dels Gulags els antics generals i els va tornar a posar enfront les seves tropes, que van llançar una macro-operació en tots els fronts, amb nous reforços de tot tipus. Ràpidament l’exèrcit Finès va veure’s col·lapsat i, tot i que la línia de front no es va moure, el govern Finés es va veure obligat a acceptar un tractat de pau: Renunciar a alguns territoris fronterers (9% del territori total), en especial la zona de Karèlia (que representava el 20% de la indústria finesa) … però sense població (és a dir, Finlàndia va haver d’evacuar la població, que va ser substituida per russos i ucraïnesos). A la imatge es poden observar els territoris perduts.

Com a conseqüències d’aquesta guerra, cal destacar que l’exèrcit soviètic va quedar en entredit davant de tot el món, situació que va afavorir que poc després Hitler es llançés contra la Unió Soviètica (1942-operació Barbarossa), pensant que els exèrcits soviètics no tenien res a fer contra les seves tropes. De fet resulta difícil d’entendre com més de 6500 tancs i 3800 avions soviètics no van poder simplement entrar en línia recta fins a una capital finesa que disposava de només 30 tancs i 150 avions per defendre’s.

També va fer que Finlàndia s’alineés amb els Nazis durant la Segona Guerra Mundial, per intentar recuperar els territoris (cosa que no va aconseguir). Tot i això, Finlàndia va veure com aquesta guerra reforçava a la seva independència i provocava una onada de simpatia universal envers a ella.

Compartir