Ca n’Elrohir

Finlàndia va aconseguir la independència de Rússia a finals de l’any 1917, coincidint amb la Revolució Soviètica, independència que va ser reconeguda pel Soviet pocs dies després. Però amb els temps, els dictadors comunistes de la Unió Soviètica varen anar veient amb més i més recança la mateixa Finlàndia, i cobejant algunes de les seves zones mineres i industrials més pròsperes (i frontereres).

Així, L’hivern del 1939 Stalin, convençut que l’Alemanya Nazi no l’atacaria pels tractats de mútua amistat (que va cumplir amb la invasió de Polònia), va ordenar l’atac dels seus exèrcits contra Finlàndia. Els soviètics aventatjaven els finesos en quant a soldats disponibles (4 a 1), tancs (200 a 1) i avions (30 a 1), una superioritat tal que ningú creia que Finlàndia pogués resistir.

Però Finlàndia ho va fer: Va repartir el seu exèrcit en petits grups d’homes camuflats, l’objectiu del qual era encerclar i aïllar les tropes soviètiques en les zones frontereres: La zona dels mil llacs i una frontera extensa plena de boscos … terrenys ideals per a emboscades. Per lluitar contra els tancs, els finesos van optar per una nova arma descoberta feia poc pels republicans espanyols, a la ja finalitzada Guerra Civil, el Cóctel Molotov, i que va servir per a destruir vora de 2.000 tancs. També van ajudar temperatures de 20º sotazero: La benzina moltes vegades es congelava, i els soldats russos també morien de fred … o havien d’emborratxar-se de vodka per aguantar-ho (i el vodka és mal amic del pensar clar)

Stalin, per la seva banda, va veure que havia comès un greu error: Poc abans d’iniciar la guerra havia fet destituir tots els generals russos ( que provenien de l’era Tzarista), i havia donat aquest càrrec a “militants del partit comunista de fidelitats altament contrastades” ( és a dir: per enxufe ) que, juntament en confiança amb la seva superioritat, va fer que els soviètics caiguessin fàcilment a totes i cadascuna de les emboscades i trampes preparades pels finesos.

A les acaballes de l’hivern, però, Stalin va treure dels Gulags els antics generals i els va tornar a posar enfront les seves tropes, que van llançar una macro-operació en tots els fronts, amb nous reforços de tot tipus. Ràpidament l’exèrcit Finès va veure’s col·lapsat i, tot i que la línia de front no es va moure, el govern Finés es va veure obligat a acceptar un tractat de pau: Renunciar a alguns territoris fronterers (9% del territori total), en especial la zona de Karèlia (que representava el 20% de la indústria finesa) … però sense població (és a dir, Finlàndia va haver d’evacuar la població, que va ser substituida per russos i ucraïnesos). A la imatge es poden observar els territoris perduts.

Com a conseqüències d’aquesta guerra, cal destacar que l’exèrcit soviètic va quedar en entredit davant de tot el món, situació que va afavorir que poc després Hitler es llançés contra la Unió Soviètica (1942-operació Barbarossa), pensant que els exèrcits soviètics no tenien res a fer contra les seves tropes. De fet resulta difícil d’entendre com més de 6500 tancs i 3800 avions soviètics no van poder simplement entrar en línia recta fins a una capital finesa que disposava de només 30 tancs i 150 avions per defendre’s.

També va fer que Finlàndia s’alineés amb els Nazis durant la Segona Guerra Mundial, per intentar recuperar els territoris (cosa que no va aconseguir). Tot i això, Finlàndia va veure com aquesta guerra reforçava a la seva independència i provocava una onada de simpatia universal envers a ella.

Samarcanda, és una ciutat que a la majoria ens evoca mites de ciutat riquíssima i pròspera. Samarcanda és per, la majoria de nosaltres, una ciutat de conte, de llegenda, una ciutat eterna i llunyana i que la seva existència real ens passa completament per alt.

Sí amics, Samarcanda, la ciutat, va existir, i existeix. De fet amb més de 400.000 habitants és la segona ciutat més important d’Uzbekistan. La posició de Samarcanda ha estat sempre determinant en l’èxit i la prosperitat d’aquesta. Situada al vell mig de la ruta de la seda, fa 2600 anys ja era una ciutat amb mig milió d’habitants.

Tot i ser conquerida i reconquerida per perses, grecs, perses altre cop, hindus, àrabs, mongols, uzbeks, russos i uns quants pobles més, la seva llegenda ens arriba fins avui els nostres dies. La vida de Samarcanda, però, no ha estat gens fàcil.

El primer moment crític el trobem durant la invasió mongola: Gengis Khan havia arribat a tocar de Samarcanda amb el seu poderós exèrcit, i va trobar-se una ciutat amb un exèrcit encara més poderós, amb uns murs inexpugnables i riqueses inimaginables. Així que va decidir que potser era millor pactar amb el Visir de la ciutat, per mantenir l’autonomia d’aquesta i que el seu nou imperi se’n veiés beneficiat. Va procedir a enviar una caravana llarguíssima de camells, plena d’or, espècies, joies, teles, paper … com a regal al Visir, que va considerar que era una forma d’espionatge mongola i va matar als portadors de a caravana … quedant-se, això si, amb totes les riqueses. Gengis Khan, abatut, va tornar-ho a provar, amb una caravana encara més llarga i rica, però la cobdícia va poder amb el Visir altre cop, que va procedir exactament igual que amb l’anterior. Aleshores, Gengis Khan mateix va anar a parlar amb el Visir, però a l’arribar, el van fer presoner, el van humiliar a la plaça pública, i el van deixar anar, ple de cops i sense barba (tot un insult per un mongol). Aleshores Gengis Khan va decidir que la ciutat no havia de sobreviure (any 1220). Va dividir el seu exèrcit: Una part del seu exèrcit va allunyar amb petites ràtzies els defensors de la ciutat cap al sud, mentre ell i l’altra part del seu exèrcit, durant 7 dies, va travessar un desert inexpugnable al nord de la ciutat. Quan van arribar, a la ciutat no hi havia prou defensors per a resistir l’atac, i Gengis Khan va exterminar la pràctica totalitat de la població.

Samarcanda, però, es va recuperar, passant a ser capital d’un nou estat, d’un dels fills de Gengis Khan, recuperant i fins i tot superant l’esplendor anterior. La segona vegada que la ciutat va caure en desgràcia va ser quan els Uzbeks, que la van conquerir el 1499 van canviar la capital de Samarcanda a Bujara, l’actual capital d’Uzbekistan. La ciutat va entrar en una gran crisi econòmica i quan, el 1720 els perses la van tornar a envaïr, va pedre tota la població. Pocs anys desprès, però, va ser re-envaïda pels russos, que van començar a repoblar-la, creant un nou barri, que és la llavor de la Samarcanda actual.

Bé, si que podem dir que Samarcanda és una ciutat que ha viscut, literalment, de tot. Seria un lloc molt interessant per anar a veure. I és patrimoni de la Humanitat.

Segurament tots coneixeu l’existència d’un petit estat d’Europa amb un nom bastant difícil d’escriure: Liechtenstein. És un Principat  de 160km cuadrats i uns 35.000 habitats. I curiosament és un dels estats on la gent viu millor d’Europa.

Però no us ha encuriosit mai saber com es pot arribar a formar un estat tant i tant petit?

Durant l’edat mitjana i fins el segle XIX, no existia alemanya tal i com la coneixem avui en dia, existia el Sacre Imperi Romano-Germànic, un imperi que, amb el vist-i-plau de Roma, es proclamava principal valedor del cristianisme (per això el sacre) durant aquells temps remots.

Aquest imperi tenia un Emperador, però no tal com l’entenem avui en dia: L’emperador era una peça que unia a un munt de petits estats. Cada membre de la noblesa de l’imperi era un petit rei en les possessions que tenia, així que en aquella època, existien desenes, si no algun centenar, de petits micro-estats dintre de l’imperi.

Existia una familia, la familia Liechtenstein que tenia moltes terres, però moltes terres que formaven part de territoris d’altres prínceps germànics, i tenien ambició, l’ambició d’ells també ser una d’aquestes families reials. I l’única forma d’ascendir era comprar a preu d’or terrenys que pertanyessin directament a l’Emperador. I així ho van fer: El 1719 van comprar una petita zona muntanyosa, el Senyoriu de Schellenberg i el comptat de Vaduz, que l’Empredor no va dubtar a unificar i donar la categoria de nou microestat … donant-li el nom de la família: Liechtenstein .Així que la familia Liechtenstein va aconseguir convertir-se en una familia de la noblesa principal i formar part de l’aparell del Govern ( Reichstag ).

I precisament per ser una compra política, la família Liechtenstein no va posar un peu als seus territoris fins més de 100 anys després.

La clau de la seva independència la trobem el 1806 quan Napoleó va envair la pràctica totalitat del Sacre Imperi, desmembrant-lo i dissolent-lo. Des d’aquell moment, aquell petit territori no estava sotmès a l’autoritat de ningú que no fos l’hereu de la família Liechtenstein, mentre que la resta de territoris de la família, si estaven sotmesos a d’altres Reis i senyors.

Tota una història que avui ens ha dut fins avui en dia aquest petit i curiós estat.

Segur que, estimats lectors, tots vosaltres coneixeu d’on prové aquesta expressió que, literalment, vol dir que s’ha aconseguit alguna cosa amb uns esforços tals, que pràcticament no ha valgut la pena.

Aquesta expressió se la devem al Rei Pirrus de l’Epir (Pirro en castellà). L’Epir era un Regne grec, situat a la part més occidental de grècia ( a la frontera d’on avui hi ha Albània ) . Va ser un gran general. En aquella època (cap el 270 a.C. - fa uns 2300 anys), les colònies gregues arribaven fins el sud d’Itàlia ( Nàpols ), regió que era coneguda com la Magna Grècia.

Aquesta regió en aquells moments estava en guerra amb Roma, un nou imperi naixent, que ja havia derrotat els etruscs al nord, i ara fixava la mirada cap a les riques regions del Sud. La Magna Grècia va demanar ajuda a Pirrus, que es va presentar amb més de 20.000 soldats d’infanteria, 3000 de cavalleria, 2000 arquers i elefants de guerra. De bon principi Pirrus va obtenir victòries importants, però pírriques: Tot i guanyar, el seu exèrcit havia tingut tantes baixes que pràcticament més que una victòria era un empat.

I recordem que tot i que Alexandre Magne, poc temps abans ( 330 a.C )  havia establert un nou sistema de lluita ( mitjançant tàctiques i formacions ), aquest nou sistema encara no havia arribat a tot arreu: Les batalles encara es guanyaven per qui podia presentar més homes a la guerra. Perdre bona part de l’exèrcit en una batalla era desastrós per la campanya futura.

Els qui alguna vegada heu estudiat història, us sonarà aquest “país”, la República de Venècia, l’imperi comercial més poderós de l’edat mitjana. Bé, de fet la República de Venècia té els seus orígens al segle V, quan l’imperi romà d’occident s’esmicolava i la gent es refugiava als illots que avui en dia conformen Venècia. L’edat mitjana no es pot entendre sense l’existència d’aquest estat, tampoc el que movia a Marco Polo, el venecià més famós, quan va arribar fins la Xina. Però ben poca gent s’ha preocupat mai per saber com va decaure aquesta República.

La República de Venècia va ser pròspera. Sense massa territori, es va centrar en una mena de democràcia, regida pel Dux (Dogo en castellà), que va basar la seva importància en el comerç, sobretot intentant controlar la ruta de les espècies. Però també conquerint aquells territoris que els servien com a llocs segurs, com ara bona part de la costa de Dalmacia, Albània, Creta o Xipre.

Però aquesta riquesa no era gratuïta. Venècia comerciava amb tot alló que es podia comerciar, sense escrúpols. No dubtava a vendre esclaus als àrabs, encara que aquests esclaus fossin cristians, combatents de les croades que ells mateixos subvencionaven per intentar reobrir la ruta de la seda o fins i tot a atacar i derruïr el qui, durant molt de temps, havia estat el seu aliat: L’imperi romà d’orient (Imperi Bizantí).

Amb el temps la República de Venècia va entrar en una profunda crisi: La caiguda de l’imperi romà d’orient a les acaballes del segle XV va tancar definitivament la ruta de la seda pels venecians, les noves rutes trobades pels portuguesos fins a l’índia, vorejant l’Àfrica, forçamés segures, li prenien el lloc, i el descobriment d’Amèrica aquell mateix segle va dur les principals rutes comercials fora del Mediterrani.

Poc a poc, la República va anar perdent els territoris més llunyans en favor de l’Imperi Otomà, Xipre i Creta el segle XVI, tot i contribuïr a la decisiva batalla de Lepant, i disputes amb els altres Regnes i Països italians (en especial contra els Estats Pontificis) van reduïr la República a la mínima expressió ( segles XVII i XVII ).

Finalment, una República decadent, immersa en la corrupció, incapaç de defendre els seus propis territoris amb poc més de 8 vaixells de guerra extremadament antiqüats, va veure la seva fi el 1797, quan va ser envaïda per Napoleó, que finalment es va veure obligat a cedir-la a l’imperi Austro-húngar.

Des d’aleshores Venècia no ha recuperat mai la seva independència, i s’ha vist fins i tot privada de la seva llengua, avui en dia, el que hom coneixia antigament com a Venecià es considera un dialecte de l’italià (en especial des que Mussolini va obligar que tota llengua Romànica parlada a Itàlia fos declarada dialecte de l’italià), tot i que alguns estudis recents situen el vènet com una llengua gal·lo-romànica, és a dir, que els seus parents més pròxims no són els dialectes italians, si no el català i l’occità.

Podeu llegir més sobre la República de Venècia i el seu idioma, el vènet. També la Viquipèdia en aquest idioma.